ca

Editorial: És una qüestió de principis

Trementina amb tots els Agricultors i Ramaders

Si abandonem els qui produeixen allò que mengem, acabarem depenent d’altres per a una cosa tan bàsica com alimentar-nos. I això, quan encara tenim un país per menjar-se’l. Els nostres productors competeixen amb productes que no sempre compleixen els mateixos estàndards que exigim aquí. Treballen amb marges mínims i, durant massa temps, el camp ha estat moneda de canvi d’altres interessos. No podem perdre el nostre sector primari. El que desaparegui avui trigarà dècades a recuperar-se. Sense relleu generacional, perdrem també coneixements transmesos durant segles. La tecnologia és necessària, però ni els xips ni les pantalles es mengen. De res serveix presumir de la nostra terra si deixem morir els qui la treballen. Compra producte nacional i mantén viu el nostre sector primari. Ens hi va la sobirania alimentària, ens hi va la vida.

El que aquest món necessita és pau 

Construir la pau i l’entesa entre pobles, entre cultures, pot requerir anys, dècades o generacions senceres. En un clima de pau i entesa, les diferències es poden resoldre parlant, dialogant, negociant. Les coses solen funcionar quan cadascú vetlla pels seus interessos i, alhora, és capaç de tenir en compte el bé dels altres.Respecte, amabilitat, entesa… Són paraules que se senten tan poc en el món d’avui que fa vertigen. Lluny de caure en el pessimisme i tenyir-ho tot d’un gris fosc, la nostra actitud ha de ser, avui més que mai, la d’imaginar el món que volem. Perquè imaginar-lo és el primer pas per començar a construir-lo. No podem deixar que el pessimisme ens venci i ens acabi paralitzant. Hem de ser capaços d’imaginar amb claredat el món que volem: tot allò que volem preservar i tot allò que voldríem canviar, sense deixar que els vents carregats d’odi i cobdícia ens arrosseguin. Perquè mentre hi hagi ments lliures i constructives, sempre quedarà una mica de llum enmig de la foscor. Si deixem que aquestes llums s’apaguin, només quedarà la penombra.